Doctor en filosofia i lletres, catedràtic numerari d'Escoles Universitàries (això sí, ara, jubilat), expert en pedagogia comparada i diplomat per l'Institut del Teatre de Barcelona. Va ser professor de la Universitat de Barcelona de 1966 a 1986. Acaba de publicar “Memorias de un piojo republicano”, una espècie de mirall i d’autobiografia d’una persona compromesa. En el seu llibre relata els fets que va patir a causa de la sublevació de 1936, que el van portar a caure ferit, presoner i condemnat a mort, però que, amb el temps, va acabar indultat. Així és Ernesto Carratalá (Madrid, 1918), una persona cabdal com a impulsor de l’Institut d’Estudis Pompeu Fabra, de Martorell, l’any 1968.
- Com aterra a Martorell?
- L’any 1968, l'alcalde Bonastre em va contractar per exercir de director de l'Institut Pompeu Fabra. Recordo que el Sr. Canals de les xapes i el Sr. Pérez, de l’Ajuntament de Martorell em van venir a picar la porta de casa meva per oferir-me el càrrec. Ells mateixos em van sol·licitar l’excedència al meu treball i vaig poder dedicar-me amb un sobresou de 10.000 de les antigues pessetes, que aleshores eren molts diners...
- Tot i ser un aferrissat militant d’esquerres, no va rebre cap indicació per part de ningú?
- Jo vaig poder treballar molt tranquil·lament a Martorell. És cert que erem en plena dictadura franquista, però no vaig tenir cap problema amb ningú. L'alcalde Bonastre em pagava cada mes i prou. Vaig poder treballar amb absoluta llibertat.
- Vostè havia de tirar endavant el nou Institut...
- Sí, l'edifici encara s’havia d'obrir i la meva tasca va consistir en organitzat l'equip directiu i introduir unes doctrines pedagògiques. Perquè m’entenguin: la carcassa estava feta i calia omplir-ho de ciència...
- I com ho va fer? Seguint el programa educatiu del règim de Franco...
- Els programes d'Educació que impulsava el Ministerio es podien transmetre i fer-ho sota la teva tendència. Això és el que vaig fer jo. La meva tendència és absolutament d'esquerres, i per tant, vaig intentar aplicar-ho sota el meu punt de vista.
- Va haver de canviar gaire aspectes de l'Institut?
- Jo sóc anticlerical i em vaig trobar la sorpresa que, aleshores, a l’Institut hi havia una capella. Des del primer dia vaig tenir clar que en un cen-tre educatiu s'havia d’ensenyar ciència i lletres als alumnes i no pas religió...
- I què va en fer de la capella de l'Institut?
- Substituir-la per un lloc de trobada de tots. Abans vaig haver de parlar amb el capellà i no hi va haver cap problema. Per impulsar un esperit de germanor i de respecte entre tots, recordo que vaig fer col·locar una màquina expenedora de Coca-Cola i llibretes perquè tothom que volgués prendre'n una ho anotés...
- No va tenir por que es quedés sense Coca-Cola i sense un duro...
- No, pas. Va ser una manera de donar confiança als alumnes. Cadascú pagava el que volia... També ho vaig fer amb els examens. Vam creure que era una tonteria vigilar perquè els alumnes no copiéssin en els examens. Per això vaig decidir que en els examens, els professors no fossin a l'aula. Si copiaven? S’enganyaven ells...
- Quina imatge en guarda?
- Recordo Martorell en plena etapa d'eclosió. El poble s'estava organitzant i expandint amb la creació d’edificis nous com el barri de Buenos Aires, a tocar de l’Institut. El poble estava agafant un cos de ciutat... Però, és clar, jo només vaig ser-hi dos anys.
- La seva pròpia revolució educativa i d'esquerres no es va quedar curta?
- Possiblement, però ja n’hi havia prou. M’ho vaig passar molt bé els dos cursos a Martorell, però havia de seguir cursant a la Universitat.
- El sorprèn la rebuda que, 40 anys després, té dels seus exalumnes?
- Parlar de mi no m'agrada massa tot i haver fet una autobiografia... Com a professor era un òs, generalment suspenia el 50% dels alumnes. Jo els hi deia que a mi em pagaven per passar-m'ho bé perquè fer de professor ha estat un plaer.
- Què ens diu del seu llibre?
- No és un llibre per al gran públic. És el relat d’una la meva història i em serveix per desfogar-me, el meu propi pamflet d’idees... Em van dir que no és un llibre per llegir en un aeroport...
- Té sentit seguir sent un ‘piojo republicano’?
- Sí, però per convicció, per utopia. Com es pot consentir que hi hagi persones mileuristes i d’altres farçides de diners? La gent no es mou si no és per millorar i aquí és on falta l’equilibri. No estic desenganyat, sinó ecèptic.
Ernesto Carratalá, primer director de l'IES Pompeu Fabra, de Martorell amb l'actual directora del centre, Montse Tendero. Fotos: spv
Publicat al Informador
Entradas
